El Cap del Verd des del Coll de Brulls

Fa uns dies vaig anar a fer una circular al Cap del Verd, des del Coll de Brulls pel Coll de Veís i la Canal Fonda (07.06.2014). Després d’anar-hi aquesta temporada un parell de cops amb esquís (vessant Góssol) em venia de gust conèixer la vessant sud de la Serra del Verd, més o menys present com a teló de fons a diverses esquiades pel Port del Compte.

Pujo per la pista que mena de La Pedra (1000m) a Cal Calonge. Una mica més enllà d’aquest grapadet d’edificis (on trobo el primer dels diversos cartells indicadors vandalitzats que aniré trobant aquest matí), una pista en aparent bon estat, estreta, surt a ma esquerra després d’un tram en mal estat (pedra solta) de la pista principal. La pista es degrada ràpidament, esdevenint poc apta per a turismes; no puc donar la volta fins l’equivalent a 10 o 15 minuts a peu (que gairebé trigo més en cotxe…), després d’una bona cremada d’embragament i uns quants cops als baixos i al tub d’escapament. Deixo el cotxe allà mateix (marcat 1 al mapa), però la millor opció és el lloc marcat “2”(abans de deixar la pista principal). Si porteu un vehicle més destroyer podeu anar a coll de Brulls sense cap problema (3).

Un cop aparcat on puc, tiro pista enllà fins el coll de Brulls (1525m), on hi ha una tanca. Trobo un nou cartell vandalitzat , travesso la tanca i enfilo la pista que surt cap a la dreta (N-NW). Sense massa pujada la pista va travessant praderies i torrentades, guanyant perspectiva sobre els prats al voltant de la borda d’en Pujol i sobre el Port del Compte. En pocs minuts, un trencall a ma dreta (amunt!) i arribem a l’encreuament amb el camí de baixada (nou senyal vandalitzat), i que, suposo, continua fins abaix de tot, sigui on sigui que acaba el rastre de cartells destruïts. Poc a poc, la pista va perdent definició: arbres joves i matolls l’han colonitzat; un camí surt a ma dreta (marca de pintura blava) i, mig enfilant-se, mig planejant, passa per sota del coll de Veís, camí del coll Virolet i el Prat Major.

Uns metres enllà de la torrentada que baixa del coll de Veís trobo cinc o sis bidons rovellats, potser un abeurador pel ramat. En aquest punt deixo el camí i pujo més o menys recte en diagonal ascendent (hi ha menys de 100m de desnivell) , bosc amunt, fins el coll de Veís (1906m). Tanca de filferro i cartell: el primer cartell intacte que trobo avui. He trigat poc més de 90 minuts per arribar aquí des del cotxe.

El sender tira amunt per un bosc ben frondós. Fa un ventet fred i més aviat molest. En pocs minuts s’arriba a una tartera (que encara tira avall un bon grapat de metres, l’he travessada fa una estona) que hauré de remuntar (uns 250m) fins a, pràcticament, el Prat Nabiral. Dalt de la tartera, ben marcat (fites), un corriol s’endinsa per les canals somitals fins a la zona arbrada que limita per ponent el Prat Nabiral. Bones vistes sobre Port del Compte, però el dia es mostra tèrbol: la cua del pantà de la Llosa sembla un miratge llunyà, i la Serra de Busa t’has de creure que hi és, allà al lluny.

Cim. He trigat unes 3 hores a fer els poc més de 750m de desnivell des del coll de Brulls. Vista tèrbola sobre el Pedraforca, el Cadí, Ensija,… Un dia ben diferent del que vaig estar amb esquís no fa tant de temps… Fa un vent molest i fred, no m’entretinc. Tiro avall, cap al coll dels Belitres.

Un cop a tocar del coll tiro pel camí (hi ha senyals, en forma de pals indicadors) a ma dreta (S). Esmorzaré uns metres enllà d’un abeurador buit, on el mapa marca una ‘font d’Urdet’ que no veig. Rodades de 4×4 arriben fins aquí pel mig del prat. Res com ser un ‘usuari autoritzat’ per exercitar l’arc del triomf.

Un camí força evident planeja pel sud del Cap de Prat d’Aubes, cap a llevant. En pocs minuts (potser quinze) trobes un pal indicador (intacte, aquest… suposo que si no s’arriba motoritzat fa mandra destruïr-lo), que indica cap al coll de Brulls (amb un horari inversemblant i exagerat): som a la capçalera de la Canal Fonda. Tiro avall, ben trepitjat i amb fites. El camí s’evita un estret i un graó de cinc o sis metres desviant-se a ma dreta (cap a ponent) una estona. Un dels companys de a la una a casa em comentarà, en una trobada casual dalt del Puig de les Morreres, que anys enrere es podia baixar per un tronc que hi havia… fins el dia que havia caigut i van haver de fer una bona remuntada…

Sense grans esforços ni sotregades el senderó va apropant-se a la pista que he pujat al matí. El darrers centenars de metres compten amb un filferro als marges, per si algú te pressa i, en caure, vol imitar el duc de Cadis.

Arribo a l’indicador vandalitzat i, en cosa d’un quart d’hora, soc al cotxe.

Bon itinerari, força recomanable, que tanca (de moment) la meva etapa capdelverdista.

Fins la propera!

El Cap del Verd amb esquís

Per aprofitar la neu sense els patiments hivernals de les pistes forestals colgades de neu des de molt avall, una esquiadeta per la Serra del Verd: el Cap del Verd (15.03.2014).

Agafant la pista Gósol-Tuixent, cap els 1.580m, una mica més enllà de l’Ermita de Santa Margarida (senyal), d’un marcat revolt cap a la dreta surt una altra pista (indicador ‘Comes’) que, donant la volta (llargueta) per la Socarrada, torna a Gósol enllaçant amb la mateixa pista a Tuixent. Avui s’ha pogut allargar uns centenar de metres amb el cotxe (un turisme; en baixar hi havia rodades de 4×4…  fins 200m enllà), fins una corba cap els 1.575m.

Esquís a la motxilla; hi ha algun tram innivat, però, en conjunt, no compensa posar i treure esquís fins arribar a una pista que surt a ma dreta (cap els 1.680m, vint minuts de marxa) per remuntar el vessant nord del llom de la Jaça Vella. Un cop tombes cap el costat nord del llom, bona innivació a la pista, que puja fins a quasi tocar a la llera del torrent de la Borda del Moixic.

D’aquest punt surt una línia més o menys neta d’arbres, probablement originada per tasques d’explotació forestal (més que una pista és un reguitzell de soques a banda i banda d’una franja sense vegetació). Hi ha un bon gruix de neu, primavera, però esquiable. De vegades es fa servir l’expressió ‘puja de valent’; aquesta línia-pista no puja de valent: puja d’heroi mític; acabo fent més d’una ziga-zaga just abans de començar un flanqueig cap a llevant i el llom de la carena.

Uns minuts per neu molt fonda, però, un cop passat l’eix del llom, el gruix comença a minvar, fins arribar a fer, sense treure els esquís, un tram d’uns 30m pels matolls i el terra de pinassa. Retrobada amb la neu en apropar-se la llera del Barranc de la Jaça; en uns minuts s’arriba al llom (línia neu-herba molt marcada), uns 50m per sota de la Barraca de la Jaça.

A la barraca arriba una pista, amb bon gruix de neu. Resseguint-la cap el sud, però, uns metres enllà toca treure’s els esquís per caminar un centenar de metres. De nou amb esquís, arribada al llom de la Serra del Verd. Pujadeta pel llom dels Cavallets, sempre amb la vista propera del Cap d’Urdet i el teló de fons de la Serra d’Ensija (i el Pedra rere el clatell).

Poc a poc, tombant cap a ponent (deixant a ma esquerra els pendents que menen al coll dels Belitres i a la capçalera del Torrent Fosc) es van guanyant els 300m de desnivell de la Barraca al cim; a la fi, uns centenars de metres de flanqueig a ple Sud, en suau ascens (la traça dels tennistes fa un petit sifó), per passar per sobre d’una línia de filferro potencialment perillosa en una baixada emboirada. Arribada a la carena cimera, allargassada i solitària.

Cim. Foto-finish. Port del Compte a tocar. Una poma, uns glops d’aigua, i cap avall.

He vist a alguna piada que la baixada pel Torrent Fosc és la baixada més divertida, però avui tinc un rampell i decideixo anar a baixar per on he pujat, només per fruir (previsió que resultarà errònia) d’una baixada pel bosc, amb neu fonda, en comptes de la rasa dels tennistes que ja es veu que enfila Torrent avall.

La baixada fins la barraca va força bé, uns metres amb esquís a les mans s’accepten com a mal menor…. però la baixada pel bosc acaba redefinint (a l’alça!!) els estàndards de la pringada amb esquís.

Per a no oblidar i per recordar cada cop que em vingui una inspiració lluminosa fent esquí de muntanya.

Un balanç agredolç: no havia estat mai al Verd i he fet cim amb esquís, sense veure ningú (excepte un parell de tennistes , ja molt avall) en tota l’ascensió… i això no te preu!

Fins la propera.