El dissabte passat, tornant de Port del Compte, vaig veure força nevada la Serra d’Ensija. Aquest dissabte he tornat a Ensija, però amb esquís (01.03.2014).
Abans d’arribar al coll de la Trapa, només sortir de Saldes, ja es veu tocar el Sol ixent dalt de la Serra.
Es deixa el cotxe on es pot (hi ha una mica de neu i gel a la carretera, ha ventat): a la Pleta de la Vila, una àrea recreativa a la carretera de Gósol a Vallcebre (uns 1.590 m) . Es surt direcció Vallcebre i, als quinze minuts, remant per la carretera nevada (tancada, avui) s’arriba a un senyal del PR-C 79 que indica cap a la Font Freda.
La foto de base del croquis d’aquí sobre és d’en Manel Ferrer, a qui no conec, però que penja unes fotos aèries collonudes a Panoramio.
Deixant enrere unes taules i una barbacoa, amb cinc dits de neu nova dipositada pel vent, cal resseguir un bon camí pel bosc, trinxat de petjades de raqueta i amb marques d’algun davallador audaç amb esquís. Ja veurem la meva baixada, aquí cal estar fort, anar fi o ser molt agressiu; cap dels tres és el meu cas, aquesta temporada…
Es guanya alçaria per la coma del Torrent de la Font d’Ensija amb relativa comoditat, tot seguint la rasa dels tennistes i, també d’esquiadors (marques grogues). Malgrat la densitat del bosc, ja es veu com s’haurà de negociar la baixada; hi ha un bon gruix de neu i d’una sorprenent bona qualitat, gairebé pols, producte d’una ventada recent.
Cap els 1.850 m, a la part de baix de l’indret de les Planelles, la neu comença a canviar, però vas guanyant unes vistes ben maques sobre el Pedraforca, la vessant sud del Cadí (una bona innivació, al Comabona), el Moixeró…. (del cotxe aquí uns 65 min.).
El canvi de neu és a pitjor, ja es pot anticipar que la baixada serà ‘interessant’… Cal anar remuntant per la dreta orogràfica de la vall, és evident i està trinxat de traces d’esquí i de rases de tennista (per cert, amb tot lo ample que es el lloc, de baixada hi haurà un grapat de tennistes trepitjant la traça; dejà vu de la meva molt breu i molt llunyana etapa de fondista…)
Poc a poc, pendent amunt, amb uns gruixos de neu importants, i d’una qualitat minvant, s’arriba al pujol del Cap de la Canal Llisa i a tocar del refugi (avui tancat; 2.156 m). Guanyant alçada, molt suaument, s’enfila cap a la Gallina Pelada, amb neu a mig transformar i bones vistes cap el Pedra).
Arribada amb esquís al mateix cim, un indret amable amb els esquiadors. Un parell de muntanyencs arriben dalt des de la carena que ve de Roques Blanques, han pujat pel Portet; uns metres finals amb flaires pirinenques i bona estètica.
Arriba el moment de baixar. El “truqui” és mantenir-se sobre una línia de cota elevada, tot el que puguem, per evitar caure a la fondalada del refugi (no convé baixar directament la torrentada sota el refugi, és terreny molt tècnic, amb algun punt complicat i un xic perillós) i arribar als ‘pendents’ del Cap de la Canal Llisa (la línia la marquen dos pals de franges fosques, dels de mesurar gruixos).
D’aquest punt fins l’inici de la part més arbrada el descens és un compromís entre diagonals sobre neu a mig transformar, algun encadenat de godille sobre amples clapes de pols acumulat pel vent i derrapades sobre traces glaçades de tennistes, de tres metres d’ample.
En algun moment, cap els 1.700 m, em rendeixo. Es pot trampejar, amb neu bona, sobre pendent fortet, però amb una densitat d’arbrat incòmoda i un traçat cada cop més obligat pel sender nevat. Hem trec els esquís i baixo uns 150 m, uns minutets, pel camí nevat. Arribat a les taules del costat de la carretera torno a posar-me les fustes i, en uns minuts de lliscada còmoda carretera avall he tornat al cotxe.
En algun moment de la baixada es pot fruir de una bona perspectiva sobre el cordal Moixeró-Tossa d’Alp, però el paisatge del dia l’ha ofert, com no podia ser d’una altra manera, el Pedraforca.
L’arribada en cotxe a la zona, al matí, ha coincidit amb l’arribada de la llum al Pedra: una imatge clàssica i ben estètica (uns amics han fet l’enforcadura amb esquís i han pujat el Pollegó Superior per la normal, la setmana passada; ja veurem…)
Clàssics a part, la imatge muntanyenca d’avui l’ha ofert la cara sud del Pedra: tots els relleus i les línies de les vies perfilats pel Sol ixent i la neu, amb colors d’hivern i un aspecte de cim ‘de debò’ (que és el que és, certament).
Fins la propera!
La panxa trepadora 