Hem anat a Alós de Balaguer, a fer l’Olga Frontera al pic de Castellas ( Min, José Luís, Pau i Cañete; 18.12.2013 ). El dia s’aixeca un xic emboirat, mig tapat i fred, i fem temps al cotxe fins les deu del matí. Pugem els pocs metres que ens separen del peu de via, ens canviem de sabates i ens enfilem.
La primera tirada remunta, dret i net, un seguit de petits replanets, amb una certa deriva esquerra-dreta (vas trobant parabolts, no hi ha massa navegació), per després tornar a l’esquerra, amb una petita baralla matollera (que en Pau solucionarà recte amunt, al seu torn). Quaranta metres de bona i freda presa, i som a l’R1.
La segona és una mica de més del mateix, per acabar traient el nas a una feixa amb arbrets i matolls. Un altre cop de peça en peça, però comença a aclarir-se el cel, malgrat la temperatura es mantindrà baixa bona part del matí. R2 sota un arbre.
Tiro amunt, els pocs metres que avui faré de primer, primer caminant i després enfilant-me per una vira dreta (baga a l’arbret de l’inici) fins trobar un parabolt un parell de metres per sota de la placa característica de la via. Faig l’R3 aprofitant l’expansió i un matoll.
Min tira amunt per aquesta versió local dels Plecs de Llibre; una versió local que ara és un mur dret, molt estètic i engrescador, malgrat que després comentarem que hem trobat el terreny un xic més descompost del que recordàvem, sobretot als darrers metres de cada ´plec’. Poc a poc, amb solvència, Min remunta primer recte amunt i després fent un quatre cap a l’esquerra. L’R4, un parell d’expansions, està clavada a la placa mateix, malgrat l’espai còmode per estar-se és el diedre-canal de l’esquerra (tal com va anar després, cal reconèixer que l’emplaçament de les peces de la reunió evita impactes directes de pedres volants als ferros, que no als grimpaires… ). Malgrat que ell en fa un us limitat, em deixa posat un pedal, que jo faré servir sense vergonyes.
La següent tirada continua amunt, per la canal-diedre (m’imagino que es podria plantejar una variant placa amunt, però la cosa pujaria força de grau, i caldria posar alguna peça fixa…), sense gaire complicacions, però amb clarícies de que la roca no serà tant bona com fins ara. Sortida a l’eix del ‘plec’ per una bretxa i absència d’un clau ‘de via’ que hi era el darrer cop que vam pujar aquí (posem un alien petit, que queda molt bé). Uns metres de placa, fina i dreta (3 bolts), on l’amabilitat d’en Min ha deixat pedals per al meu benefici, condueixen a una sortida (a l’esquerra) delicada, trencadota i inquietant. Hem tornat a la vertical de l’R4, i quan en José Luís arribi a aquest punt es produirà una caiguda de pedres important; uns moments de tensió, uns bons cops de pedra al casc d’en Pau (uns 25 metres de vol, prou energia cinètica per complicar-nos el matí…), comprovació de que les cordes no han estat danyades, i l’R5 bullint de comentaris sobre risc, perill i roca xunga.
La següent comença bonica, senzilleta… preludi d’uns metres inquietants: remuntem, en diagonal cap a la dreta, el mur del ‘segon plec’ fins trobar un parabolt que protegeix un flanqueig ‘rarito’ a la dreta: cal passar un bloc, amb el cul penjant al buit, per espaterrar-se i passar a la canal-diedre que separa el segon i el tercer ‘plec’. Uns metres marranots, una baga en un matoll (a benefici del segon), i som a la bretxa rere el cim del tercer ‘plec’, a quatre metres de l’R6.
Això s’acosta al final: un mur, similar al de més a baix, que es veu bonic i divertit, ens separa del final de via. Son uns metres drets, assequibles, amb roca i presa excel·lents, amb un pas un xic més picant ( protegit per un bolt que fa un temps no hi era; suposo que és una compensació kàrmica per allò del pitó desaparegut d’abans ) i que menen un petit ressalt d’allò més fotogènic, vist des de dalt.
Faig el ‘paseillo’ fins l’aresta cimera, malgrat els companys el faran sense cordes, però crec que no cal forçar la sort en aquest terreny, no vindrà de quinze metres…
Cim.
Som a dalt, on l’Olga Frontera i la Minyons de Terrassa s’uneixen i terminen. Encaixades, fotos, i desgrimpadeta cap a l’altre costat. Son uns metres tontos, innecessàriament exposats: quan torni posaré un parell d’expansions, per estalviar-me un pendent delicat que mena a la capçalera del ràpel típic; total, per fer aquí un ràpel de 30 metres ja farem un de 55 des de dalt.
Baixada moderadament incòmoda ( tarteram, caigudes de pedres, pinxos, matolls…), i som al camí de les gorges de Mu. En uns minutets hem tornat al cotxe, encara a temps de capturar unes imatges de la via amb una llum de tarda ben maca.
Ha estat una bona jornada i una bona escalada.
Fins la propera!
La panxa trepadora 