Lajarín a la Gorra Frígia

Cercant l’ombra hem anat a fer la Lajarín de la Gorra Frígia (Min i Cañete, 04.08.2012). Min havia sentit a dir que s’havia reequipat la via, substiuïnt burins i peces d’alumini per parabolts. Tampoc és que vingui d’aquí, tal com és la via, però en el meu record hi havia alguna peça menys.

Em demano la primera. La línia de burins amb xapa, envellits, continua on era, però algú s’ha entretingut a afegir-hi un parabolt (10×70? 10×90?) cada tres peces. Pel que sembla, allò que m’havien explicat als cursos de no foradar a menys de 25cm d’una perforació antiga (perill de micro-fissures) ja no es pren en consideració: la distància entre les noves peces i les antigues és de 10-13 cm. Tenint en compte que, de moment, no hi ha taques de magnesi, suposo que el tema no preocupa massa. En positiu: pots estalviar-te cintes (jo he posat 13 a l’A1, una més a la resta de latirada) xapant només els parabolts. A més: anelles a l’R1, per si algú vol venir només per forçar en lliure i la resta de la via no l’engresca.

Un cop asserenats els esfufecs, i amb una certa fresqueta (corre un bon airet, aquí a l’ombra), Min fa la segona tirada. Una trentena de metres que van derivant cap a la dreta, amb totes les peces antigues duplicades per parabolts. La tirada és agradable, encara que s’ha tornat menys navegadora: els bolts es veuen, i les xapes antigues no tant.

Pujo la següent. No veig un bolt a tres metres de la reunió i tiro fins un altre, allà a casadiós. Uns metres, arrampats, de roca trenacada i m’arribo fins una reunió de la Pere Navalón que hem permet estalviarme uns llitres de loctite. Fraccionem la tirada i arribo, pel matollar, al peu del darrer mur, que és el més bonic de la via (i una excel·lent alternativa per la darrera tirada del Tió Gos/Avi Rondinaire, que no m’estimo massa).

Min tira cap amunt, resseguint una línia sinuosa (la original), també reequipada a pocs centímetres dels burins originals. De fet, no hem surten els comptes: tinc la impressió que ha sortit alguna peça extra, però pot ser una mala jugada de la memòria. Afortunadament no ha canviat el caràcter divertit, físic i amable de la tirada.

Com no podia ser d’una altra manera, en Min no veu les xapes (grogues, no son de la Lajarín) que hi ha tres pams enllà i fa reunió en un arbre. Allargo uns metres més, i s’acabat.

Cim.

Una via agradable, per fugir del Sol (… o per aprofitar una tarda d’hivern).

Per cert: per fugir de la calor hem matinat una miqueta. Com a petita recompensa per l’horari intempestiu hem fruit de la vista d’aquí sota: per uns minuts el Salt de la Nina i la Lluna s’han tocat al cel.

Fins la propera!

La Piula i La Nina a la Miranda de Sant Pere

Hem anat a la Miranda de Sant Pere, a tancar la Trilogia de les Gates proposada pel Guillem Arias (Miguelón i Cañete, 16.06.2012). Dissabte passat vaig anar a fer la Ramon de Semir (una masonada, l’itinerari sens dubte més recomanable dels quatre de dificultat moderada de la Miranda) i La Gateta, que em van deixar un bon record.

Comencem per La Piula, encaixada entre la Ramon… i la Directa J.B. Una primera tirada curta, fàcil, que gairebé és un canvi de reunió per estalviar fregament de les cordes els propers metres.

I es que la via és la segona tirada: uns metres interessants, que concentren els passos més bonics de l’itinerari (amb algun punt on cal anar amb compte: encara no s’han fet prou repeticions, i no tot el que haurà de caure ha caigut encara…). El més divertit: flanqueig ascendent cap a la dreta on, curiosament, no hi ha tanta exuberància paraboltica com en altres trams i vies del company Guillem. Un pas més tècnic que d’altres dóna color a la segona part de la tirada.

Miguelon s’anima a fer la tercera, que mena al cim de la Miranda. Sembla trencat i senzill, però resulta ser no tan senzill: on fora còmode agafar-se tot es trenca, però amb prou expansions per no patir massa si alguna pedra canvia de lloc.

Arribem a dalt sense pressa i tornem a baixar. La Nina comença a l’altre costat del pont de roca a l’esquerra de la Ramon de Semir. Sembla que algú, sense adonar-se del reguitzell de xapes grogues que perfila la primera tirada, ha pujat matollar amunt, fins el llom i la segona reunió.

Bé, potser es una bona troballa, atès que la primera tirada, amb peus de gat, no és més difícil ni més exposada que moltes aproximacions.

La segona ja es veu que no és massa vertical: no ens traiem les cordes per no perdre temps ni look climber.

Quan es treu el nas a l’altre costat apareix el veritable interès de la via: uns cinquanta metres de diedre-feixa (a l’estil de la GEDE de la Gorra Frígia), amb un parell de ressalts més drets. Una primera tirada que invita a anar prop de la paret… fins que, just al ressalt, la roca trencada obliga a sortir cap el buit (bé, tampoc és cap abisme vertical…). Mitja dotzena de peces salpiquen la tirada, que inclou els metres menys senzills de la via.

La darrera tirada d’avui comença ajaguda i, contornejant un arbre (amb el qual el segon haurà d’espavilar-se quan les cordes l’hi portin), guanyo uns metres drets i nets, fins tornar prop de la paret dreta i, uns metres enllà, fer cim.

Som a dalt, hem passat un bon dia de primavera grimpant, i s’ha acabat.

Fins la propera.

Ramon de Semir & La Gateta a la Miranda de Sant Pere

Hem anat a fer unes vies, obertes d’aquesta primavera mateix, a la Miranda de Sant Pere (Pep, Ramon, Jesús i Cañete; 09.06.2012).  Aquí només poso les que he pujat jo, però entre tots quatre hem fet la Directa J.B., La Gateta (un ‘producte Guillem’, típic) i, potser la més interessant, la Ramon de Semir (un altre ‘producte Masó’, atípic: no hi ha cap pas TLC).

Matinem una miqueta, però no massa. El dia semblava aixecar-se amb una promesa de sol i calor, però al final no ha estat així: una jornada primaveral, amb vent i temperatura moderada. Esmorzats i pixats ens disfressem i comencem la masonada. Una primera tirada un xic ramposa, amb equipació mínima (un pont de roca amb una baga groga de, sembla, 4mm), que hem permet posar un pacific cam vermell en un forat i un alien groc; també aprofito un parabolt de La Petita, ja molt a prop de l’R1 (un itinerari del Guillem que passa per sobre de la Ramon… deixant un reguitzell de xapes grogues. Jesús, que torna a anar sobrat, pujarà després sense posar res de res, només el pont de roca), instal·lada a recer d’una zona desplomada, i des d’on ja es veu la diagonal de la segona tirada com una cosa a l’abast (malgrat que les masonades sempre em fan anar amb cert recel…).

En Pep tira amunt, deixant un alien verd abans de tombar el ressalt i desaparèixer de la vista. Uns metres més enllà trobarà un universal i, a petició meva, per posar alguna cosa, posarà un ball-nut vermell (entraria un bicoin mitjanet, o un micro, però fa il·lusió posar ferralla exòtica…). La tirada no tè dificultat, és neta i bonica, poc vertical, i no gaire trencadissa (malgrat la relativa jovenesa de l’itinerari: al pot-registre de l’R2 ens anotem la cinquena ascensió).

Pep comença la tercera tirada sortint recte amunt de la reunió. Aviat ens adonem que la cosa no va així: desgrimpada i flanqueig cap a l’esquerra, per anar a cercar un parell de blocs evidents, ben grossos. Uns pams enllà un universal de via esvaeix els dubtes sobre la tirada. La cosa es redreça, però maca i evident. Aprofitant una sabina per posar una baga aviat es surt de la paret; un bolo d’arenisca marró, destacat, marca la fi del tram dret. Uns metres a la dreta i som a  dalt.

Encara és massa aviat per anar de vermut, i ens canviem de parella: Jesús i Pep aniran a fer la Directa J.B. mentre Min i jo anirem a fer La Gateta. Deixem les motxilles al cim i tornem a peu de paret. Fa una estona en Maranyes i uns amics han fet la via; els hem fet foto, on es veu la part de dalt de la primera tirada.

La primera tirada no està malament: dreta, sobreequipada (que esperàveu?), i amb una presa collonuda. Algun pas on la xapa i la intuïció no coincideixen, però tots els metres a l’abast i sense exposició (6 parabolts en 25m). La segona tirada comença dreta, però ja veig per on va la filera de xapes grogues. El IV+ de la ressenya deu haver anat a per tabac, la tirada la fem en un pis-pas i arribem a dalt uns minuts abans que els companys (segons sembla, malgrat no hi ha proves fotogràfiques, en allò del 6a t’hi jugues els turmells i, en tot cas, no és obligat).

Un cop tots quatre dalt de la Miranda de Sant Pere només queda deixar-vos una panoràmica general per situar la paret. Una paret on la via més bonica, la Ramon de Semir, probablement es farà poc, ofegada pels regitzells de xapes del petit grapat de vies que s’ha obert aquí en poc temps.

Fins la propera!

Integral Barberà al Mirador de Sant Joan

Hem anat (Min, Pep, Pep i Cañete, 17.04.2010) a tastar un nou producte de la factoria Masó Brothers: la Integral Josep Barberà i Suquet, a La Plantació (Agulla Pam a Pam + Mirador de Sant Joan).

Hem pujat amb el primer funicular a Sant Joan, a les 10 “i escaig”: caldrà plantejar-se alguna mena d’acció col·lectiva envers els nous horaris i les noves tarifes: 6,50€ anar-tornar i primer viatge a les 10.00. Es fa cada cop més evident que el Montserrat del futur s’està fent a mida d’ocellaires, turistes, cabres, tapioccas, quechungos, caçadors i altra fauna diversa: els escaladors són un factor marginal en el Gran Disseny dels eco-urbanites talibans.

L’aproximació, còmoda, ens porta fins un trencall del camí que mena de Sant Joan al Clot de la Mònica. Uns metres més enllà del punt on surts per dalt de la Pastereta un trencall amb fites i branques acumulades indica l’últim tram, on algú (els aperturistes?) s’ha currat, de debò, una bona recuperació d’un vell camí.

Ens encordem i enfilo amunt la primera tirada: malgrat la humitat relativament gran del peu de via la roca es deixa fer, amb bona presa. Una vintena de metres redreçadets, amb un parell d’expansions, i sóc a una secció de pedra solta, que es fa gairebé caminant. Un ressalt més dret, protegit per un altre espit, abans d’arribar a un darrer petit ressalt, on poso un friend petit, més que res per si surto rodolant avall abans d’arribar a la reunió. Un parell d’espits i un clau rebregat marquen el final d’un llarg de poc més de 50m.

 Hàbilment, la segona l’hi toca al Min: uns metres ben drets fins arribar a un probable pas de 6a, just per superar el punt més redreçat de la tirada. 11 peces, una combinació de lliure, A0 i pedals sense complicació ens porta a la següent reunió. Pep s’ho curra una mica més i no l’hi calen els pedals, però avui ningú de nosaltres es planteja seriosament el 6a: sóm de matinal.

La tercera tirada torna a la meva part del taulell l’ascensió. No les hi tinc totes: aquesta tirada inclou, probablement, el pas T.L.C. de la via: una sortida de flanc de la reunió, gratuïta, aèria, i en línia amb altres masonades (valoració feta pels companys que van venir dissabte passat). M’ho miro, ho veig clar, poso un alien verd en un bústia a la dreta de la instal·lació … arribo dalt de l’agulla Pam a Pam gairebé caminant. Millor per a mí.

Caminem uns 50m, fins el camí del peu de la Miranda Xica (la denominació “Mirador de Sant Joan” és una escurrialla dels molts anys en que es va fer servir el cim com a mirador, un extra de l’antic restaurant de Sant Joan, amb graons excavats i tot).

La tirada, maca, neta i amb una inclinació assequible, es soluciona millor entrant al primer espit des de l’esquerra. Flanquejo una miqueta, verticalillo, i tiro en suau diagonal amunt i a la dreta. Un parell de peces més i arribo a la R4 (uns 3 metres a la dreta d’una reunió misteriosa, amb un maillon, sense continuïtat aparent i sense cap altra peça amunt ni avall).

La darrera tirada l’ha tocat, casualment, al Min: jo que m’ho monto. Un punt redreçat de l’esperó inclou un nou pas de 6a, però el gestionem sense pretensions esportives i la cosa queda més suau: estic tant satisfet d’haver tornat a fer de primer que no tinc cap problema per fer servir un pedal. La resta de la tirada, amable i no massa redreçada, sense cap espit i sense cap dificultat.

Cim. O més o menys cim: sóm dalt d’un bony arrodonit que no te res a veure amb el perfil afilat de l’agulla vista des de ponent o des de la Plantació. La vista sobre les urbanitzacions és un recordatori de que, probablement, els escaladors sóm un factor marginal en el futur de Montserrat.

Fem la foto de rigor, tipus kumbaià. Estic molt satisfet: m’ha agradat moltísim la via. Per repetir-la, a més de per recordar-la: començo a netejar-me el cap i potser encara tornaré a fer una mica de primer de la corda. De moment, enfilem cap a l’Anna del Bruc.

Fins la propera.

(Per cert: els termes “masonada” i “T.L.C.” es fan servir amb carinyo i agraïment per la bona feina i la imaginació escalatòria dels germans Masó que, malgrat alguns detallets “d’autor”, em posen verd d’enveja)

Sargantanes a la Gorra Marinera

Hem anat a fer la via Sargantanes de la Gorra Marinera (Pep, Pep i Cañete, 03.04.2010).

El dia s’aixecat una mica grisot, i uns dits de boira esgarrapen el cim de la Gorra. En Pep, que torna a escalar després d’una recent artroscòpia de genoll, tirarà de primer tota la via. Ataquem des del camí de Sant Jeroni mateix, probant d’endevinar per on va la nostra via entre la teranyina d’itineraris esportius i escolars.

La segona tirada inclou el pas potser més complicat de la via, que se suposa és un quart, però que no sabem si ell s’ha mogut cap amunt o nosaltres cap avall. Potser té “truqui”, però no hem trobat el truqui.

La tercera tirada es deixa fer, sense massa exigències. De fet, un cop passat el pressumpte quart de l’anterior tirada, en Pep es sent relaxat i feliç amb la cosa de grimpar.

La quarta flanqueja per sota del mur de pedra seca de l’antiga ermita de Sant Jaume. Cal anar una mica lluny, en  horitzontal, per estalviarse sorra i escurrialles diverses.

La cinquena, de tràmit, mena a la feixeta que solca la part de dalt del vessant de l’agulla que mira cap el nord, on es poden trobar olives de cabra a bastament. Unes restes d’equipació pintoresca, de collita antiga, i la línia d’expansions de la clàssica per Davant deixen clar on serà la reunió de la sisena.

La tirada és la que dona el seu perfil específic a la via: una progressió en diagonal ascendent, amb bolos grossos, que segueix fins una secció vertical, ben protegida, on caldrà una mica de navegació i de força: una tirada interessant, que recordes com a ‘disfrutona’.

El darrer llarg, malgrat el seu aspecte una mica ruinòs, arriba a dalt amb bones preses i fruïnt del llorenç, que s’ha estirat i ha fet fora les boires del matí.

Cim. Un cop més amb amics d’alt d’una agulla a Montserrat. Una via maca, per repetir-la.