Fa uns dies hem anat a Vilamala a fer el Camí dels Alamalivons (Ramon, Jesús, José Luís i Cañete / 20.01.2011), que és un itinerari d’escalada que acobla dos panys de paret i una feixa.
L’aproximació és comuna amb la de la via Arantxa al país dels Sons Trobats, al marge dret del mateix barranc; en algun moment de la passejada ens hem sentit observats per ulls inquisitius, potser els dels alamalivons locals.
La primera tirada dona una sensació de dejà vú d’algun racó de La Plantació, però la qualitat de la roca i la inquietant sensació de els bolos bons millor ni mirar-los fa esvair la primera impressió.
Un bon grapat d’expansions alleugereix la càrrega (10/11 peces) d’uns primers metres drets i, per altra banda, d’una dificultat moderada. La proximitat del drenatge d’una canal que ve de dalt proporciona, probablement, un caliu humit que enterboleix la diversió de la part de dalt de la tirada, amb preses abundoses però de subjecció a la paret incerta.
La segona tirada travessa un fangar per on baixarà l’aigua de tot aquest sector de parets quan hi toqui, per anar a cercar, amb alleujament, una expansió a l’altre costat; dretet i descompost en un primer moment, després una grimpada llarga i fàcil porta a la segona reunió (malgrat els números de la ressenya d’ESCALATRONCS que portem una gestió prudent de la corda i del muntatge de l’R1 deixa la tirada en 50 metres molt ajustats).
Bona vista sobre la paret de la via Arantxa…, a l’altre costat de la canal.
Arribats a aquest punt uns metres delicats ens fan arribar a la feixa que permet apropar-se al segon tram de la via; una petita aproximació addicional, amb 50 metres de grimpadeta, ens porten a l’R3, una xapa solitària en mig del no res, sota la vertical d’una sabina gairebé bonsai que és la referència per a la tercera tirada.
La tirada, proveïda de la mateixa qualitat inquietant de la pedra que ja hem fruït més avall, ofereix un seguit de forats que la converteixen en una mena d’escala que potser seria més divertida si no calgués anar amb tant de compte amb la pedra. Uns metres a l’alçada de la sabina marquen el grau de la tirada, que una mica més amunt assoleix un tram de mega-bolos, divertit i vertical. Per a tota la tirada una equipació perfecta (10/11 peces), ateses les circumstàncies.
La darrera tirada ens complica una miqueta el final del matí: un pas “de decisió”, el més obligat de la via, es resisteix a l’experiència i voluntat d’en Ramon: una certa limitació en la flexibilitat de la cama dreta, combinada amb la banalitat de l’ascensió d’avui, fa aconsellable el retorn a la reunió. Jesús, el nostre avatar (jubilat) d’spiderman, assumeix la capçalera de la nova cordada de quatre que improvisem. No exactament en un pis-pas, aquest cop amb un xic de patiment, Jesús resol un cop més el problema (l’estrep que es veu a la foto no el fa servir: l’he demanat que m’ho deixi), flanquejant a la dreta de l’espit que protegeix el pas en el plantejament dels aperturistes (José Luís farà el mateix recorregut, per solidaritat amb el seu company de cordada, però Ramon i jo farem un ús generós de l’estrep, jo molt més que ell, i sortirem recte amunt).
Ja som a dalt. La via ha resultat, en el millor dels casos, acceptable però res més. Jesús i jo ens refermem en la voluntat de tornar a fer una bona caminada per aquests sots i carenes: per grimpar en conglomerat hi ha uns quants centenars de vies que encara no he fet a Montserrat i que tenen potser un equipament menys abundós però una pedra millor.
Fins la propera.
La panxa trepadora 
