Aresta de la Coma de Gelis

Hem anat a fer l’aresta de la Coma de Gelis, a Sant Llorenç de Montgai (Jesús, Pep, Min i Cañete; 06.12.2012). Els companys tenien el recorregut al carnet de ball, i m’han acollit al final de les seves cordes, cosa que agraeixo.

Podeu trobar una ressenya tècnica detallada a Lo Gall-Grup d’Ascaladors de Ponent, que és un bloc ben xulo. Com sol passar al meu bloc, les meves indicacions de grau tenen una component subjectiva (incloent-hi la percepció de risc) i una perspectiva montserratina, que no té per que considerar-se un qüestionament de les ressenyes originals, però que és congruent amb el relat de la meva ascensió i amb els altres dibuixets habituals d’aquest bloc.

Per cert, el temps s’acaba: només es pot fer la via de juliol a desembre (mapa de l’àmbit de la restricció, per cortesia del Centre Excursionista de Lleida-CEL); després Alejo ens enviarà un general de brigada i s’acabarà el bròquil.

Comencem la breu aproximació a dos graus sota zero, però s’aguanta bé, malgrat la inevitable humitat que imposa el pantà reomplert; deu minuts des del pont del km.11 de la carretera LV9047.

La primera tirada (nosaltres hem optat per l’entrada de IV+, a l’esquerra de l’eix, una mica surplombant (V+?), de la cresta) comença tirant enrere, però amb bona presa de mans…glaçades. Totes dues opcions mostren el que serà équipement en place a tot el recorregut: pitons amb anella (artesanals, amb aspecte robust), alguna “V”, i anells de corda.

Uns metres drets i relliscosos donen pas a uns metres de matolls tombats…que precedeixen uns metres de diedret relliscós, moderadament drets. R1 còmoda.

La segona tirada retroba la tònica del diedret, menys redreçat, senzillet, però encara relliscós. R2 al collet abans del que alguna ressenya anomena “1a torre” (que és un nom força alpí, certament…).

Uns metres per guanyar la “1a torre” i enfilem un tram d’aresta aèria, horitzontal i moderadament espectacular: caldrà passar a cavall en algun tram. Un tram ben fotogènic, però només si les fotos les fa una altra cordada, no hi ha angles bons dins la tirada. El Sol, que encara a tocat els companys, marxa quan arribo a l’R3. Els angles no respecten els cabells blancs, però ja no tenim les mans glaçades (només els peus…).

La cosa segueix oferint bones fotos: passem de passar per sobre del pany de paret de “la Gepa”, que ja es veu que torna a suggerir uns metres a cavall i flanquegem fins un ressalt coronat per un bloc (sembla solt) al que t’agafes amb una abraçada (amical). Uns metrets matollers i arribem al peu d’una canal-diedre a la base de la “2a torre” (renoi, quina alpinitat…). En Pep, que va fer aquesta via l’any 1974, quan encara no hi havia “torres”, ens fa unes fotos des de dalt que il·lustren l’ambient de la tirada.

Pugem el diedre, que no enamora, i ja som dalt de la torre. Malgrat la llum desfavorable tenim a la vista la darrera tirada, que té un aspecte poc atractiu: una mena de diedre emplenat amb una colada de blocs mitjans i petits enganxats amb fang solidificat i coronat amb un desplom.

De la “2a torre” (on sortim a la foto Min i jo gràcies a la càmera d’en Pep, que no és una càmera, és un camarón) com des de tota l’aresta, es poden treure fotos maques del Mont-roig (el Diedre Blanqueta el tenim ben il·luminat) o del pantà (piragüistes inclosos). També surt a la foto Miguel Àngel, que, amb José Antonio, ens venen seguint tota l’estona, per tal d’aprofitar les preses calentes que anem deixant enrere… Uns metres de matoll, caminant (es pot baixar caminant, des d’aquí, cap a llevant), uns metres més de grimpadeta, i som al peu de la darrera tirada.

Jesús (tiet-avi d’Spiderman) s’ha currat la tirada quan jo arribo. Del punt més inquietantment sospitós de la tirada (que després no té tan mala petja, tot s’ha de dir) penja un estrep, generosament aportat a la causa dels segons porucs i maldestres. Espatarrant-se i fent una mica d’A0 (passant una baga per un còdol encastat, de manual), la cosa es fa bé, malgrat que m’agafo a l’estrep per no malbaratar el gest generós… Un xic a l’esquerra i la tirada es separa del terreny sospitòs. Ben dret, bona presa, no cal passar per dins de l’arbre com es veu fer (hay gente p’a tó), pots anar per l’esquerra. Uns metres més, senzillets, i som a dalt.

Cim. Estelada (groc-i-vermell) i retrobada del Sol. Foto finish, i cap avall. Un ràpel d’uns 25m ens deixa al peu de la “gran torre”. D’aquí al cotxe trigarem uns 40min, buscant-nos la vida pel matollar a ponent de l’aresta (la franja a l’ombra de la foto de sota) fins arribar al camí del matí uns metres enllà del peu de via.

Una bona grimpada, sense les angunies per la trencadissa d’altres recorreguts de carena, amb una equipació satisfactòria (com els cotxes de gamma mitjana-alta, que hi ha gairebé de tot, però alguna cosa no fa servei i d’altres no les trobes…), però que deixa marge per prendre mesures addicionals (sabines i tascons mitjanets). Lo millor, com sol passar, els amics.

I s’ha acabat.

Fins la propera!