Hem anat a baixar un barranquet, de matinal: el Forat de Bóixols (Min, José Luís i Cañete; 30.09.2013). Un engorjat curt, bonic, esportiu i aquàtic, dels que fas més temps de cotxe que de barranc, però que es pot combinar amb un parell d’altres allà mateix. Cal anar al llogaret de Bòixols, sobre la carretera que mena de Coll de Nargó a Isona ( o d’Isona a Coll de Nargó, si ets de l’altre costat del mapa).
Deixem el cotxe a tocar de l’esglèsia, en un punt on la carretera es fa més ampla i vol assemblar-se a una plaça. Ràpidament travessem el poble i trobem un carrer que torna netament cap a llevant i cap a l allera del riu de Pujals, que el portem al costat esquerre des del coll de Bòixols. Un parell de cartells de fusta (duplicats a cada punt), i en cinc minutets arribem al torrent. Passem de retallar un primer tram pels prats i comencem a remullar-nos els peus.
Pots trobar una ressenya de l’engorjat al lloc d’internet de VÈRTEX
Deu minuts de passeig per la llera i arribem al primer ressalt. A partir d’aquest punt comencen 90 minuts molt més gratificants que qualsevol partit de futbol: un parell de ràpels molt curts, tres o quatre salts, uns poc metres nedant de tant en tant… Arribem, en un tram obert, a l’aiguabarreig amb un afluent (el que baixa pel costat de ponent del poble. L’activitat a resultat, fins ara, lúdica més aviat que esportiva.
A partir d’ara el Forat esdevé un parell de graons més esportiu, fins a incloure un parell de ràpels pel mig del ‘xupo’, un d’ells de poc menys de quinze metres. Arribats a aquest punt, el Forat, a la seva escala i sense vergonyes, sembla un tram qualsevol d’un dels grans barrancs de Guara.
Sortim nedant del tram més engorjat i aviat arribem sota el pont de pedra que anuncia el final del barranc: un salt d’uns vuit metres (que podrien ser 10 o 15 anant a cercar el punt de salt al pont mateix…) cap a una badina gran, de bona fondària i d’uns quinze per trenta metres de gran. El salt i la platgeta de la marge esquerra (des d’on pujarem al camí de retorn cap el cotxe) marquen el final de l’activitat.
Valoro la possibilitat de fer un salt des de sota el pont, però m’he tret la jaqueta… i em fa tanta mandra posar-me-la que ni comento l’opció. De fet, hem sortit amb tant bon gust de boca que passem d’anar afer un altre barranquet de la zona, per no abaixar el nivell de satisfacció que hem aconseguit. Queda una mica curt, però val la pena.
Agafem camí amunt, valorem possibles vies a l’agulla que assenyala el final del barranc (no sabem si n’hi ha d’obertes, no veiem xapes… però surten dos o tres itineraris de fissura que podrien deixar fora de la partida les expansions… en tot cas, fóra del nostre abast avui… i també demà), i en trenta minuts mal comptats tornem a Bòixols, tot creuant el torrent que esdevindrà l’engorjat afluent de la marge esquerra… un altre dia.
Una activitat molt gratificant (en dilluns, sense aglomeracions ni desplegaments comercials), una equipació renovada (químics a dojo, un passamà duplicant un ràpel fóra del cabal, un passamà per anar a buscar un salt sabotejat…), que val la pena recomanar i, potser, fins i tot repetir.
Fins la propera!
La panxa trepadora 