Morir com babaus

Fa més d’un any que no pujo res al blog.

De fet, no tinc massa activitat interessant de la qual parlar, però m’he retrobat amb un text de l’ínclit Arturo Pérez-Reverte, un home amb conviccions sòlides que no puc compartir en tots els seus extrems. De fet, manté una actitud carpetovetònica sobre el tema “España” (una Nació que va iniciar la seva existència Unívoca, Permanent i Eterna a partir d’impactes secundaris del meteorit caigut a prop del que avui es el Yucatán i que va propiciar l’extinció dels dinosaures de forma simultània al naixement d’España).

Pérez-Reverte, però, quan surt del fang neonacionalista, manté una fermesa moral envejable, de defensa del millor de les persones davant l’escomesa de l’estultícia mediàtica, de la banalitat universal i de la supèrbia del poderosos, dels polítics indignes i de la munió de soplapollas que fan de tertulians.

He retrobat un escrit seu de l’ara llunyà 1999 (el podeu llegir en la redacció castellana original al lloc d’internet de l’autor: Artículos de Arturo Pérez-Reverte) en el qual, si el llegiu amb tranquil·litat, trobareu una lúcida visió sobre el que encara avui pensem alguns sobre la pràctica del muntanyisme o altres activitats (que no esports) que es practiquen a l’aire lliure.

Llegiu-lo. No us ocuparà més de deu minuts, però hauran estat uns bons deu minuts.

Morir com babaus Ves per on. Ara resulta que, en això que s’ha vingut a dir ‘esports de risc’, a la gent que els practica els molesta morir-se de tant en tant. Pretenen tirar-se per un barranc, o anar al Pol Nord, o fer el pi al seient d’una moto a dos-cents per hora, i després, un cop passada la pujada d’adrenalina, explicar-ho als col·leguis, ben contents, i aquí no ha passat res . Després, quan per casualitat surt el seu nombre, posen mala cara. No me’ls toquis, home, diuen. Que això és un esport d’alt risc, però un esport. Que per això em vesteixo de lycra i faig servir cordes amb niló poliesterilitzat, i porto casc de PVC i armilla antibales i, a més em gravo en vídeo . Els aventurers i aventureres que practiquen l’assumpte volen aventures espantoses però que transcorrin, compte, dins d’un ordre. Arriscar la vida amb seguretat que no la perdran. Que una cosa és ser aventurer, diuen, i una altra ser ximple. El que passa és que no. Que de vegades fallen la corda o el mosquetó, o pel barranc ve una crescuda d’aigua de la qual no va avisar en Picó al Temps de TV3 , o al barril amb el que et tiren rodant per la muntanya se li en surt una doga, i llavors vas i et mors o et quedes tetraplègic; i demanes, si et queda amb què demanar-ho, que et tornin els diners. Que en general se li demana a una agència, perquè ara aquestes collonades es fan amb agències i amb organitzacions i amb presumptes especialistes, que el mateix et porten a fer fúting a Kosovo que et cobren per penjar-te dels ous en una alzina manxega mentre la núvia fa fotos. Perquè, i aquesta és una altra, sense fotos no hi ha aventura que valgui. Un fa això per explicar-ho als amics i per fer cara de aventurer intrèpid mentre els passa el vídeo i els posa unes cerveses, sentint-se Indiana Jones. En un altre temps hi havia homes i dones que es preparaven a consciència, anys i anys, abans d’enfrontar a l’aventura amb la que somiaven. Viatgers que durant tota una vida estudiaven, investigaven, s’aprenien de memòria els mapes del desafiament en el qual alguna vegada s’endinsarien. Gent silenciosa que passava mesos observant la cara nord del pic on potser anaven a perdre la vida. En tot aquest període d’estudi, de reflexió, de preparació intensa, aquesta gent tenia temps de calcular i assumir els atzars i els riscos, el dolor i la mort. Això formava part d’un tot harmònic, valent, raonable, que anava en el mateix paquet. D’alguna cosa consubstancial a l’ésser humà, que des que existeix memòria ha estat anant-se a la caça de la balena, com en el primer capítol de Moby Dick, quan no té diners a la butxaca o quan el seu cor és un humit i gotejant novembre. Però això era abans. Ara, qualsevol babau està veient Expedient X i decideix que ell també vol emocions fortes i adrenalina, i agafa un fullet publicitari, i l’endemà, previ pagament del seu import, es troba amb un arnès oscil·lant a cinc mil metres d’altura, o nedant entre piranyes amb una cocacola freda a la mà, sense tenir ni remota idea del que està fent allà. De vegades fins i tot ignora geogràficament on és. I el que és pitjor, sense assumir ni pel forro la seva pròpia responsabilitat. Exigint per contracte que no li passi res. Que ho fiquin i el treguin intacte de les cascades del Niàgara i, després, quan es trenca la crisma, perquè en aquests llocs el normal és trencar-se la crisma, munta un ciri, o el munten els seus familiars endolats, argumentant que a ell li havien garantit que fer tiburoning als cayos de Florida amb un calamar ficat al cul era com  una pel·lícula de Walt Disney. Així que per mi, com si s’estimben tots. Prefereixo reservar les meves llàgrimes per a altres coses que mereixin la pena. No per als que converteixen el risc en un espectacle estúpid i irresponsable, oblidant que la vida real no és com les pel·lícules de la tele. La vida real és molt gossa, i mata de veritat; i quan un és mort o té la columna vertebral feta un sonall, cling, cling, ja no hi ha manera de donar-li al comandament a distància i veure què posen en una altra cadena. I a més, el món està ple de gent que la palma cada dia en aventures obligatòries que maleïda la gana tenen de protagonitzar. Professionals del risc voluntaris o forçosos. Gent que mor entre malalties, guerres i barbàrie. Dones violades i homes apunyalats com filets, que amb molt de gust cedirien el seu lloc en l’espectacle a tota aquesta colla de torracollons que busquen adrenalina, arriscant estúpidament una vida preciosa el manual d’ús de la qual desconeixen. 22 agost 1999

Chapeau, Arturo.

Fins la propera.